Adjectivar les violències
14/01/2016
Una de les reaccions que més m’ha sobtat (digue’m innocent) arran dels insults masclistes a les dones de les CUP després que es fes públic el resultat del no a Mas el passat 3 de gener ha estat l’intent de deslegitimar les veus feministes que ho hem denunciat. Les estratègies han estat diverses: des dels esforços per eliminar l’adjectiu “masclista” que segueix al nucli “violència”, tant en singular com en plural (“això no és violència masclista, en política tothom s’insulta”), fins a les acusacions de partidisme (“quan insulten l’Arrimadas no dieu res”).
Pel que fa al suposat pecat d’omissió, l’acusació em deixa especialment bocabadada. En primer lloc, perquè, davant d’una afirmació tan categòrica, semblaria que els interlocutors segueixen amb lupa tots els comptes de Twitter de totes les dones feministes d’aquest país (agrupades en aquest “dieu”) i que per tant poden assegurar de manera fefaent que cap feminista que s’expressa a les xarxes no ha sortit ni ara ni mai en defensa de dones d’altres formacions polítiques que no siguin aquelles amb les quals simpatitza; en segon lloc, perquè és una afirmació falsa; i en tercer lloc, perquè quan els expliques que sí, que també n’has parlat, i que no va d’això el tema, deixen la conversa i se’n van a buscar un altre compte de Twitter d’una altra feminista i tornen a dir el mateix, aviam què.
Aquest és el quid de la qüestió: de què punyeta estàvem parlant. Surto del bucle. Els elements de l’acte comunicatiu que s’han posat en joc en aquest cas concret parlen per si sols:
Un dels meus propòsits d’any nou, a banda de fer exercici, dur una dieta saludable i estripar papers, era no entrar en bucle. No he començat gaire bé, però faig un propòsit d’esmena amb mi mateixa, que som al gener i encara no hem fet tard: a partir d’ara, jo continuaré amb la meva lògica “si A, no necessàriament no B” cada vegada que denunciï una agressió masclista i no tornaré a entrar en bucle responent acusacions que desvien l’atenció del tema principal. I continuaré amb la meva particular mania adjectivatòria. Això, sobretot. Sobretot.
I seguim. Seguim.
Pel que fa al suposat pecat d’omissió, l’acusació em deixa especialment bocabadada. En primer lloc, perquè, davant d’una afirmació tan categòrica, semblaria que els interlocutors segueixen amb lupa tots els comptes de Twitter de totes les dones feministes d’aquest país (agrupades en aquest “dieu”) i que per tant poden assegurar de manera fefaent que cap feminista que s’expressa a les xarxes no ha sortit ni ara ni mai en defensa de dones d’altres formacions polítiques que no siguin aquelles amb les quals simpatitza; en segon lloc, perquè és una afirmació falsa; i en tercer lloc, perquè quan els expliques que sí, que també n’has parlat, i que no va d’això el tema, deixen la conversa i se’n van a buscar un altre compte de Twitter d’una altra feminista i tornen a dir el mateix, aviam què.
El tema no és posar en evidència que hem comès un pecat d’omissió imperdonable: el tema és deixar de parlar de l’agressió concreta
Podríem aturar-nos aquí, naturalment. Si la premissa no és certa, ja no cal que en parlem més. Però és que si ho fos, què? Em sorprèn la lògica que sosté la crítica: si A, necessàriament no B. És a dir, si rebutges A (en aquest cas, els insults masclistes a les dones de les CUP), necessàriament no rebutges B (és a dir, els insults masclistes a dones d’altres formacions polítiques). Una lògica que interpreta d’una manera molt particular (i no gens innocent, tot i que no nego que es faci inconscientment) els mecanismes d’inferència pragmàtica, és a dir, els processos interpretatius que efectua l’interlocutor per deduir el significat implícit d’un enunciat, tenint en compte les dades que posseeix del context. És obvi que si condemno les agressions sexuals de la Nit de Cap d’Any a Colònia, per exemple, no necessàriament no condemno les altres (qualssevol altres, de qualsevol altre país, de qualsevol altre continent, de qualsevol altre dia de l’any). És a dir, si A, no necessàriament no B. Com que les nostres lògiques no coincideixen, em trobo provant de comprendre els interlocutors que em (ens) demanen comptes de les nostres suposades omissions i em dic que probablement desconeixen el caràcter transversal del feminisme; que potser els hauria d’explicar que sí, que ja ho sabem, que les violències masclistes no entenen de partits polítics ni de classe social ni de fronteres (espera, que potser m’estan intentant dir que el masclisme és estructural i sóc jo que els estic malinterpretant!?); que les feministes blanques occidentals intentem ser conscients de la nostra situació de privilegi i que, encara que no en parlem (les que no en parlem), sí, també ens importa, i molt, el que els pugui passar a les dones, lesbianes i trans de qualsevol altre país o cultura del món... i llavors m’adono que estic entrant en un bucle justificador inútil, però sobretot, sobretot... de què punyeta estàvem parlant?Aquest és el quid de la qüestió: de què punyeta estàvem parlant. Surto del bucle. Els elements de l’acte comunicatiu que s’han posat en joc en aquest cas concret parlen per si sols:
- X denuncia els insults masclistes a les dones de les CUP;
- Y acusa X de no parlar dels insults a dones d’altres formacions polítiques;
- X es defensa;
- X es justifica;
- ni X ni Y estan parlant ja dels insults masclistes, ni dels del punt 1 ni dels del punt 2.
Un dels meus propòsits d’any nou, a banda de fer exercici, dur una dieta saludable i estripar papers, era no entrar en bucle. No he començat gaire bé, però faig un propòsit d’esmena amb mi mateixa, que som al gener i encara no hem fet tard: a partir d’ara, jo continuaré amb la meva lògica “si A, no necessàriament no B” cada vegada que denunciï una agressió masclista i no tornaré a entrar en bucle responent acusacions que desvien l’atenció del tema principal. I continuaré amb la meva particular mania adjectivatòria. Això, sobretot. Sobretot.
I seguim. Seguim.
| Mostra'l en portada |
|---|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada