dimarts, 21 d’abril del 2015

Gracias, Presidente

 
 
Ana Mª Pérez del Campo Noriega - Presidenta de la Federación de Asociaciones de Separadas y Divorciadas y Miembra del Observatorio contra la Violencia de Género 

_MG_3095
No puede si quiera imaginarse, mi agradecimiento hacia su persona por la actitud discordante del pasado 14 de abril, cuando en un alarde incoherente de su inevitable autoritarismo, prohibió mi entrada a la Tribuna de Invitadas/os del Congreso; evitando caritativamente que pudiera presenciar, la máxima limitación que representa la negación a la mujer del derecho a decidir, en el caso a debate ese día sobre el aborto.
Es evidente que ante la consumación de privar a las mujeres de un derecho fundamental para regir en cualquier circunstancia el destino de sus vidas, no hubiera podido permanecer impertérrita, ni silenciada, aunque una protesta mía seguramente solo hubiera trascendido a quienes estaban en el Congreso, en cambio la oportuna intolerancia de su prohibición, ha hecho un trabajo excelente, me llueven las felicitaciones desde cualquier punto geográfico del país, y nadie desconoce ahora que sus manifestaciones a través de la página web titulada “Saludo del Presidente”, no pasa de ser un engaño más, cuando afirma, “Las Cortes Generales, como representación del pueblo español, están obligadas a acercarse al ciudadano y hacerle sentir el Congreso como suyo”. Claro, de todas formas yo soy ciudadana, a lo mejor por eso no tiene inconveniente en prohibirme la entrada. De todas formas gracias otra vez, Presidente, por hacerme el favor de ahorrarme la rueda de prensa.

dimecres, 15 d’abril del 2015

PAUTES BÀSIQUES D'ACTUACIÓ CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

Escric amb el ferm compromís de la línia marcada per aquest bloc aquest 2015 on publicaré gran part dels posts amb la intenció clara d'aportar informació per a lluitar contra les violències masclistes, des d'un punt de vista constructiu i al mateix temps molt pràctic.
He intentat sintetitzar en aquest post, unes pautes bàsiques del que NO s'ha de fer mai si ens trobem davant d'una dona, companya, amiga, germana, filla, veïna... que està dins un procés de violència masclista dins l'àmbit de la parella, una petita guia de pautes i formes d'actuar, una continuació del post que vaig escriure "Coratge i endavant" http://elditalanafra.blogspot.com.es/2012/11/coratge-i-endavant.html


A cop d'ull poden semblar pautes o actuacions molt simples però no ho són pas, ja que disposem d'uns mecanismes automàtics dins nostre, i és fàcil deixar-se portar per les emocions (ràbia, impotència, frustració, llàstima, por, tristesa,...) que desperten en nosaltres quan davant dels nostres nasos som testimonis de la violència masclista o dels seus efectes en una dona que estimem, que tenim un vincle i no volem que pateixi més.


Un dels sentiments i efectes psicològics més difícils de combatre en la recuperació i un autèntic obstacle per aconseguir que la dona reaccioni i trenqui amb el procés de violència és la indefensió apresa, una seqüela que cal treballar intensament per eliminar-la amb el qual s'ha configurat la creença "no puc fer res per canviar la situació", "no puc fer res per sortir-ne" "no puc fer res, no tinc alternativa"...que ha estat inculcada amb les tècniques de manipulació afectiva i violència psicològica aplicades per l'agressor masclista de forma continuada en el temps dins la relació sexo-afectiva i/o sentimental. L'agressor inculca des del principi que tot el què succeeix de negatiu dins la relació és culpa d'ella, incloses les desgracies que a ell li passen, i també com no el seu propi comportament violent ("mira el que m'obligues a fer, jo no sóc així però em treus de polleguera, treus el pitjor de mi").

Hi ha 3 instruments fonamentals: La contenció emocional, l'escolta activa i la conscienciació social. Jo recomano que el principal paper de persones vinculades a la dona que està patint violència masclista és el suport incondicional i feu veure la necessitat de rebre ajuda especialitzada, que ella és subjecte i protagonista de la seva recuperació, que el ritme el marcarà ella en tot moment, per molt clar que ho veiem des de fora, des de dins es veu totalment diferent, és un procés difícil, lent i complex, però es pot, i tant, cal una bona dosis de perseverància i paciència. Haig de dir que són processos esgotadors per això cal la intervenció de professionals i serveis especialitzats.

Facilito alguns apunts de les pautes que he recomanat al llarg d'aquests 13 anys d'experiència i que són respectuoses i efectives:


-Escoltar activament i donar credibilitat al seu testimoni (això és fonamental i importantíssim, escoltar amb interès d'ajudar-la) Captar el COM i el QUE es diu. No auto-escoltar-nos mentre ella ens està explicant el que li passa i com es sent.

-No qüestionar la seva vivència, no atacar-la ni jutjar-la a ella, tampoc no desqualificar directament a l'agressor amb insults i altres adjectius, ja que ella té un vincle emocional amb ell, i això provoca dolor, no és el moment per carregar contra l'agressor.

-No aïllar-la, mantenir comunicació i contacte amb ella: via missatges, trucant-la, quedant amb ella quan ella digui. Convidar-la a quedar, a xerrar, a acompanyar-la. Ella ho faria per vosaltres, n'estic segur.

-Respectar la seva privacitat. Respectar aquells temes dels quals no vol parlar. Treballem amb les seves paraules i  silencis.

-No excedir-se en preguntes. No fer un interrogatori. Millor preguntes indirectes sobre com està ella, com es troba, com es sent,...El control mai és una bona tècnica, ni amb la millor de les intencions, el control és una forma de violència, no ho oblidem.

-No jutjar-li el seu comportament. No fer suposicions. No interpretar. No qüestionar-la. No jutjar-la. No psicoanalitzar-la. NO enfadar-nos amb ella perquè no cumpleixi el què ha dit o promés. Respectar estrictament el ritme que marca ella.

-No tenir una actitud sobreprotectora, ja que la sobreprotecció augmenta el sentiment d'indefensió apresa i la vulnerabilitat de patir noves agressions.

-Dedicar-li temps perquè pugui expressar-se. No pressionar-la. No prohibir determinats temes de conversa.
-Mai recomanar mediació ni teràpia de parella en situacions de violència masclista. Estem davant d'una situació d'abús de poder i de confiança, per tant existeix una asimetria en la relació i seria del tot perjudicial mediar ja que l'agressor es farà més fort i tindrà més força per aplicar violència.

-No generar-li ni moltes ni falses expectatives relacionades amb la situació que està vivint. -Decidir viure sense violència no és fàcil, requereix de coratge extrem i acumulació de forces, vèncer la por és possible però no és d'un dia per un altre que s'aconsegueix.

-Facilitar l'accés a informació clara, llenguatge entenedor. Petit Escrit.

-Prevenir actituds que pot prendre la família o altres professionals no conscienciats, inclòs l’agressor, com per exemple que ell farà xantatge emocional, es farà el màrtir, intentarà contactar amb ella, demanar una darrera oportunitat, prometre que canviarà, o directament amenaçar-la si ella decideix trencar la relació sentimental.

-Tenir informació i coneixement de la problemàtica (llibres, articles, vídeos, dades estadístiques,...) i recursos (trobareu també informació al respecte a la guia autodefensa feminista LA MIRADA DE MICHONNE especialitzats de la zona poden ajudar i motivar una actitud activa davant del problema i animar-la que ella pot, que ho aconseguirà, que pot trencar amb la violència i viure lliure!
 
Desitjant que us sembli útil us convido a ampliar-lo amb els comentaris al bloc, i també compartir-lo i fer-ne difusió a les diferents xarxes socials.

Una gran abraçada
Rubèn Sanchez Ruiz
@RobenFawkes

A vueltas con el dogmatismo del aborto

Los atropellos que ciertos partidos políticos son capaces de cometer y la estulticia a la que pueden llegar con tal de atrapar algunos votos más, cuando se aproximan las elecciones, no tiene límites. Eso es lo que le está ocurriendo al partido en el gobierno, en su denodado esfuerzo por diluir las imposiciones de los ultraconservadores dogmáticos, defensores del No al Aborto. Así que, en las paredes impasibles del Congreso volverán, de nuevo, a retumbar los disparos de otro argumentario, comprimido dentro de la especie de los eslóganes que matizan el engaño utilizando la conmoción. “El aborto no es un derecho”, proclaman, transmitido a modo de una arenga que siembra la culpa, y al mismo tiempo utiliza la energía con firmeza indubitada, como si se tratase de una verdad incuestionable. El propósito es centrar el derecho exclusivamente en la acción de abortar, impidiendo que se vislumbre la realidad de que la legitimidad de tal derecho de la mujer reside exclusivamente en la acción de decidir que le corresponde, y consiste en llevar a término, un proyecto de vida gestado, o interrumpirlo antes de que llegue a serlo. Vivir es decidir en todos los órdenes de la vida humana, por tanto negar ese derecho fundamental y exclusivo de la mujer es someterla, reduciendo el libre ejercicio de la maternidad, establecido como un derecho humano por Naciones Unidas, al de paridora tutelada por el poder dominante del gobierno y por los actores estratégicos del poder fáctico de la Iglesia. Son esos mismos poderes los que se rasgan las vestiduras ante la pérdida de un feto inviable, pero permanecen impasibles cuando a causa de sus políticas erráticas y la practica invasiva de sus corrupciones escandalosas, han colocado a mas de un millón y medio de niños y niñas en la desnutrición, condicionando su salud presente y futura a causa de la hambruna que soportan; tampoco les tiembla el pulso a dichos poderes cuando miles de pequeñas/os junto a sus progenitores -es su mayoría familias monoparentales, compuestas por sus hijos/as y sus madres-, son desahuciados y arrojados de sus viviendas a la calle. En definitiva unos poderes, cuya definición más fidedigna es la de fariseísmo por excelencia. El dogmatismo ideológico que practican los poderes antes aludidos, les impide pasar del suceso concreto del aborto, al análisis de las causas en las que fundan las menores de 16 años su derecho a decidir, es decir, les importa un bledo las razones y la persona que opta por el aborto, aunque forme parte del grupo mas vulnerable de las mujeres que abortan. Las consideran incapaces para ejercer el derecho a decidir sobre el ejercicio de una maternidad libre. Pero capaces de asumir la ingente responsabilidad que corresponde a la maternidad, que además, afecta de forma determinante a la vida de la hija o el hijo que se trae al mundo por imposición. ANA Mª PÉREZ DEL CAMPO - PRESIDENTA DE LA FEDERACIÓN DE ASOCIACIONES DE SEPARADAS Y DIVORCIADAS y MIEMEBRA DEL OBSERVATORIO CONTRA LA VIOLENCIA DE GÉNERO.