Desacostumi's
08/10/2015
Migdia. Plaça Orfila, Sant Andreu del Palomar. Un home d’uns seixanta anys seu en un banc. Quan passo per davant seu, em deixa anar un “Guapaaaaaaaa” de a inacabable seguit d’un escaneig de dalt a baix a través de les ulleres de sol. M’aturo i li pregunto si parla amb mi. Es desconcerta. Que l’objecte respongui no entrava dins del seu esquema. Es posa a la defensiva, però continua el reguitzell de valoracions subjectives sobre el meu cos. L’interrompo: “No li he demanat ni vull la seva opinió sobre el meu cos. Desacostumi's a fer això amb les dones”.
Em fascina la velocitat amb què passo de ser “guapa” a ser “mala puta”. Després de dos episodis semblants amb individus mascles diferents en poc més d’una setmana, aventuro la hipòtesi que l’agressivitat amb què reaccionen els assetjadors verbals al carrer quan les dones ens hi enfrontem és directament proporcional a la indefensió que ens pressuposen.
La mala puta, doncs, que ara diu que sóc continua el seu camí cap a casa i intenta recordar què estava fent just abans del “guapaaaaaaaa”; intenta, vaja, recuperar el fil del seu moment interromput. Venia de tres dies a Formentera, sí. De recitar amb la Pietrelli i el Carmona. D’emocionar-se amb l’Ovidi al Cub i de flipar amb la transparència de les aigües de l’illa. Just abans del “guapaaaaaaa”, la mala puta en què m’acabo de convertir intentava recordar el nom de la planta que fa possible el color turquesa d’aquest mar que ja enyorava mentre gaudia de la il·lusió de retrobar els seus carrers, les seves places, el seu raconet de món. Just abans del piropo, de la floreta, de l’opinió, de l’escaneig, de l’afalac i de l’insult, aquesta mala puta histericoexagerada estava gaudint del seu espai intern i extern, ocupant-lo, habitant-lo, vivint-lo. Li pertanyia plenament.
No entraré en consideracions sobre els gustos o els disgustos particulars de les dones respecte de les opinions aleatòries sobre el seu cos pronunciades en veu alta (o mormolades a cau d’orella quan ens passen pel costat agafats del bracet de la dona) per individus socialitzats com a homes. Ni en allò de la invisibilitat social de les dones a partir dels quaranta, tot i que és un tema que em té francament desconcertada. [A mi, justament, són les dones a partir d’aquesta edat les que se’m fan incontestablement visibles, les que veig més que les altres, les que ressalten en negreta en el paisatge quotidià del meu desig. Invisibles per a qui? Aquesta és la mare dels ous.] Entraré en el "desacostumi-s'hi". En la quotidianitat que invisibilitza les agressions a les dones i que ha generat el sufix micro aplicat als masclismes. En el costum, arrelat en el cos i en el conscient i l’inconscient de tants individus socialitzats com a homes, d’envair l’espai personal i simbòlic de les dones. D’atorgar-se el dret d’opinar, d’interrompre, de mirar, de tocar, sense el consentiment de l’altra.
Així doncs, homes del món que tingueu aquest hàbit instal·lat a les venes: desacostumeu-vos-hi. La síndrome d’abstinència no pot ser pitjor que deixar el tabac, l’alcohol, els videojocs o l’amor romàntic. Es pot viure sense. Us ho asseguro.
Em fascina la velocitat amb què passo de ser “guapa” a ser “mala puta”. Després de dos episodis semblants amb individus mascles diferents en poc més d’una setmana, aventuro la hipòtesi que l’agressivitat amb què reaccionen els assetjadors verbals al carrer quan les dones ens hi enfrontem és directament proporcional a la indefensió que ens pressuposen.
La mala puta, doncs, que ara diu que sóc continua el seu camí cap a casa i intenta recordar què estava fent just abans del “guapaaaaaaaa”; intenta, vaja, recuperar el fil del seu moment interromput. Venia de tres dies a Formentera, sí. De recitar amb la Pietrelli i el Carmona. D’emocionar-se amb l’Ovidi al Cub i de flipar amb la transparència de les aigües de l’illa. Just abans del “guapaaaaaaa”, la mala puta en què m’acabo de convertir intentava recordar el nom de la planta que fa possible el color turquesa d’aquest mar que ja enyorava mentre gaudia de la il·lusió de retrobar els seus carrers, les seves places, el seu raconet de món. Just abans del piropo, de la floreta, de l’opinió, de l’escaneig, de l’afalac i de l’insult, aquesta mala puta histericoexagerada estava gaudint del seu espai intern i extern, ocupant-lo, habitant-lo, vivint-lo. Li pertanyia plenament.
No entraré en consideracions sobre els gustos o els disgustos particulars de les dones respecte de les opinions aleatòries sobre el seu cos pronunciades en veu alta (o mormolades a cau d’orella quan ens passen pel costat agafats del bracet de la dona) per individus socialitzats com a homes. Ni en allò de la invisibilitat social de les dones a partir dels quaranta, tot i que és un tema que em té francament desconcertada. [A mi, justament, són les dones a partir d’aquesta edat les que se’m fan incontestablement visibles, les que veig més que les altres, les que ressalten en negreta en el paisatge quotidià del meu desig. Invisibles per a qui? Aquesta és la mare dels ous.] Entraré en el "desacostumi-s'hi". En la quotidianitat que invisibilitza les agressions a les dones i que ha generat el sufix micro aplicat als masclismes. En el costum, arrelat en el cos i en el conscient i l’inconscient de tants individus socialitzats com a homes, d’envair l’espai personal i simbòlic de les dones. D’atorgar-se el dret d’opinar, d’interrompre, de mirar, de tocar, sense el consentiment de l’altra.
No tinc el costum de presumir que aquesta dona desconeguda no té veu ni vot, no és interlocutora activa, subjecte desitjant
L’argument de l’efecte mirall, que de vegades no s’aguanta gaire, en aquest cas exemplifica clarament fins a quin punt el costum amaga i cancel·la aquesta violència. Tornant a la meva capacitat pel que sembla inaudita de visibilitzar les dones de més de quaranta, jo no tinc el costum (ni conec cap dona que el tingui) d’aturar enmig del carrer la dona que m’ha despertat admiració, fascinació o desig, d’interrompre-li el moment, d’envair-li l’espai sense demanar-li permís, d’amagar-me covardament darrere d’unes ulleres de sol, i esperar que ella abaixi el cap avergonyida i apressi el pas per fugir de mi. No tinc el costum (ni conec cap dona que el tingui) d’esperar que la meva opinió no demanada sigui rebuda amb un somriure i una gratitud servils. Ni de creure’m, inconscientment o amb plena consciència, que tinc el dret, si ella s’atrevís a dir-me que no vol la meva opinió, d’insultar-la i menysprear-la públicament amb la seguretat que al meu voltant em donaran la raó a mi (“és que es posen d’una manera”, “és que no se’ls pot dir res”, “agraïdes haurien d’estar”). No tinc el costum, en definitiva, de presumir que aquesta dona desconeguda no té veu ni vot, no és interlocutora activa, subjecte desitjant (a qui, d’altra banda, hi ha moltes possibilitats que jo no li desperti el més mínim interès), una persona a qui acabo d’interrompre el seu moment, el seu espai, i que tindria tot el dret, si volgués, d’enviar-me (educadament o no) a fer punyetes.Així doncs, homes del món que tingueu aquest hàbit instal·lat a les venes: desacostumeu-vos-hi. La síndrome d’abstinència no pot ser pitjor que deixar el tabac, l’alcohol, els videojocs o l’amor romàntic. Es pot viure sense. Us ho asseguro.
| Mostra'l en portada |
|---|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada