He intentat sintetitzar en aquest post, unes pautes bàsiques del que NO s'ha de fer mai si ens trobem davant d'una dona, companya, amiga, germana, filla, veïna... que està dins un procés de violència masclista dins l'àmbit de la parella, una petita guia de pautes i formes d'actuar, una continuació del post que vaig escriure "Coratge i endavant" http://elditalanafra.blogspot.com.es/2012/11/coratge-i-endavant.html
A cop d'ull poden semblar pautes o actuacions molt simples però no ho són pas, ja que disposem d'uns mecanismes automàtics dins nostre, i és fàcil deixar-se portar per les emocions (ràbia, impotència, frustració, llàstima, por, tristesa,...) que desperten en nosaltres quan davant dels nostres nasos som testimonis de la violència masclista o dels seus efectes en una dona que estimem, que tenim un vincle i no volem que pateixi més.
Un dels sentiments i efectes psicològics més difícils de combatre en la recuperació i un autèntic obstacle per aconseguir que la dona reaccioni i trenqui amb el procés de violència és la indefensió apresa, una seqüela que cal treballar intensament per eliminar-la amb el qual s'ha configurat la creença "no puc fer res per canviar la situació", "no puc fer res per sortir-ne" "no puc fer res, no tinc alternativa"...que ha estat inculcada amb les tècniques de manipulació afectiva i violència psicològica aplicades per l'agressor masclista de forma continuada en el temps dins la relació sexo-afectiva i/o sentimental. L'agressor inculca des del principi que tot el què succeeix de negatiu dins la relació és culpa d'ella, incloses les desgracies que a ell li passen, i també com no el seu propi comportament violent ("mira el que m'obligues a fer, jo no sóc així però em treus de polleguera, treus el pitjor de mi").
Hi ha 3 instruments fonamentals: La contenció emocional, l'escolta activa i la conscienciació social. Jo recomano que el principal paper de persones vinculades a la dona que està patint violència masclista és el suport incondicional i feu veure la necessitat de rebre ajuda especialitzada, que ella és subjecte i protagonista de la seva recuperació, que el ritme el marcarà ella en tot moment, per molt clar que ho veiem des de fora, des de dins es veu totalment diferent, és un procés difícil, lent i complex, però es pot, i tant, cal una bona dosis de perseverància i paciència. Haig de dir que són processos esgotadors per això cal la intervenció de professionals i serveis especialitzats.
Facilito alguns apunts de les pautes que he recomanat al llarg d'aquests 13 anys d'experiència i que són respectuoses i efectives:
-Escoltar activament i donar credibilitat al seu testimoni (això és fonamental i importantíssim, escoltar amb interès d'ajudar-la) Captar el COM i el QUE es diu. No auto-escoltar-nos mentre ella ens està explicant el que li passa i com es sent.
-No qüestionar la seva vivència, no atacar-la ni jutjar-la a ella, tampoc no desqualificar directament a l'agressor amb insults i altres adjectius, ja que ella té un vincle emocional amb ell, i això provoca dolor, no és el moment per carregar contra l'agressor.
-No aïllar-la, mantenir comunicació i contacte amb ella: via missatges, trucant-la, quedant amb ella quan ella digui. Convidar-la a quedar, a xerrar, a acompanyar-la. Ella ho faria per vosaltres, n'estic segur.
-Respectar la seva privacitat. Respectar aquells temes dels quals no vol parlar. Treballem amb les seves paraules i silencis.
-No excedir-se en preguntes. No fer un interrogatori. Millor preguntes indirectes sobre com està ella, com es troba, com es sent,...El control mai és una bona tècnica, ni amb la millor de les intencions, el control és una forma de violència, no ho oblidem.
-No jutjar-li el seu comportament. No fer suposicions. No interpretar. No qüestionar-la. No jutjar-la. No psicoanalitzar-la. NO enfadar-nos amb ella perquè no cumpleixi el què ha dit o promés. Respectar estrictament el ritme que marca ella.
-No tenir una actitud sobreprotectora, ja que la sobreprotecció augmenta el sentiment d'indefensió apresa i la vulnerabilitat de patir noves agressions.
-Dedicar-li temps perquè pugui expressar-se. No pressionar-la. No prohibir determinats temes de conversa.
-Mai recomanar mediació ni teràpia de parella en situacions de violència masclista. Estem davant d'una situació d'abús de poder i de confiança, per tant existeix una asimetria en la relació i seria del tot perjudicial mediar ja que l'agressor es farà més fort i tindrà més força per aplicar violència.
-No generar-li ni moltes ni falses expectatives relacionades amb la situació que està vivint. -Decidir viure sense violència no és fàcil, requereix de coratge extrem i acumulació de forces, vèncer la por és possible però no és d'un dia per un altre que s'aconsegueix.
-Facilitar l'accés a informació clara, llenguatge entenedor. Petit Escrit.
-Prevenir actituds que pot prendre la família o altres professionals no conscienciats, inclòs l’agressor, com per exemple que ell farà xantatge emocional, es farà el màrtir, intentarà contactar amb ella, demanar una darrera oportunitat, prometre que canviarà, o directament amenaçar-la si ella decideix trencar la relació sentimental.
-Tenir informació i coneixement de la problemàtica (llibres, articles, vídeos, dades estadístiques,...) i recursos (trobareu també informació al respecte a la guia autodefensa feminista LA MIRADA DE MICHONNE) especialitzats de la zona poden ajudar i motivar una actitud activa davant del problema i animar-la que ella pot, que ho aconseguirà, que pot trencar amb la violència i viure lliure!
Una gran abraçada
Rubèn Sanchez Ruiz
@RobenFawkes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada